Anna Montero, Isidor Cònsul i Àlex Broch, tots tres escriptors fan un comentari cadascún sobre Maria Merçè Marçal, les seves obres i la seva trajectória tant en el món de l'escriptura com en el de la seva própia vida.
Els tres arriben a les mateixes conclusions en aspectes del treball i de les seves novel·les però també en el seu propi món el qual està molt relacionat amb el que ella reflecteix als seus llibres.
Gràcies al que ella escriu podem saber moltíssimes coses sobre la seva vida personal i el que pensa sobre aquesta societat.
Anna Montero es fixa més en el seu món interior, la seva preocupació en integrar la veu femenina en aquesta societat, però sempra gràcies al seu llibre Bruixa de dol en el qual es pot comprovar molts aspectes d'aquest tipus.
Isidor explica les diferents simbologies que aparèixen als seus textos com per exemple el drac o la lluna, que a partir d'aquí també ens proporcionarà informació interna de Maria Merçè.
Alex Broch explica de Maria, que amb els seus llibres a volgut construir la seva própia identitat a partir de la llibertat que ella va escollir. Aixó és el que a ella el caracteritza, una autenticitat i sinceritat que queda reflectida a les seves obres.
dijous, 5 de juny del 2008
FOC DE PALES I
Aquesta última poesia a comentar, al igual que les altres dues aparèixen al llibre de Maria Merçè Marçal, Bruixa de dol.
Aquest poema a diferència dels dos anteriors te el ritme com d'una cançó popular, la qual recorda a Garcia Lorca al "Romancero gitano".
Podem observar que es repeteix estrofa si estrofa no, els dos versos finals es repeteixen a la seguent estrofa.
En aquest escrit aparèix la lluna com a símbol de la de la dona i les bruixes.
L'escriptora es sentia reflectida amb les bruixes ja que eres dones amb poder i molt liberals.
Aquesta lluna es reflectia a la barca i semblava que cremès.
En aquesta barca nomès anava ella sola, no li acompanyava cap persona que li ajudès a remar, que la poguès guiar per aquell camí tant llarg que havia de fer sola.
És una dona que viu amenaçada pels homes de la seva societat i està sola el que vol és marxar d'aquesta gent tant malvada. Ja que amb l'amor no havia estat molt agraciada, li havia clavat negres ganivets. És sentia una dona desgraciada i amenaçada per l'amor.ZODÍAC
Igual que la poesia anterior, Zodíac, també apareix al llibre Bruixa de dol de Maria Merçè Marçal.
És un sonet format per dos quartets i dos tercets. Apareixen versos d'art major, decasíl·labs. De rima consonant creuada amb els dos quartets i encadenada amb els dos tercets. A la primera estrofa trobem un jo poètic i hi ha rima femenina entre el primer i el quart vers d'aquesta mateixa estrofa, i rima masculina entre el segon i el tercer vers.
El títol ens dóna una idea de futur, el destí determinat pel caràcter.
La protagonista agafa tots els seus records i els tanca, no vol recordar el seu passat, vol que el mar s'emporti els seus records.
Ara començarà de nou, vol proposar-se canviar la seva vida.
La ruleta significa la nostra propia sort.
El que ella realment vol és un amor el qual tambè s'enamori d'ella.
Fa un jurament davant d'un astre, vol que aquesta relació que tant estima sigui una relació bona, amb futur i tot aixó dependrà de la sort de l'aztar, del destí.
BRIDA
Poesia que apareix al llibre Bruixa de dol de Maria Merçè Marçal.
El títol simbolitza els cavalls, ja que la brida és el que porten els caballs a la boca.
A la primera estrofa podem veure que la protagonista de la poesia te els llabis nafrats, ferits per la vida tan apassionada que a viscut. Aparèixen un seguit de verbs en condicional. Quan dia que vol anar a la fira dels Folls és per que vol ser lliure com ho son els boigos que fan el que volen. Ella ho explica com un secret, no vol que ho sapiga ningú.
L'esquer que se li arrapa a la geniva és un amor amarg enganxat a ella i no vol marxar. Aquest amor li fa senyals però ella no hi està interesada en ell.
Ella no vol estar lligada a ningú diu que d'aquesta manera no es pot tenir llibertat. Ella no podria estar sotmesa a un matrimoni. En arribar la nit ella fugiria dels bandolers.
Ella és una dona que voldria anar sobre un cavall sense fens, lliure. I poder participar a la festa dels boigos, en definitiva fer el que vol.
L'amor la te atrapada i vol escapar i tenir llibertat, vol viure.
El títol simbolitza els cavalls, ja que la brida és el que porten els caballs a la boca.
A la primera estrofa podem veure que la protagonista de la poesia te els llabis nafrats, ferits per la vida tan apassionada que a viscut. Aparèixen un seguit de verbs en condicional. Quan dia que vol anar a la fira dels Folls és per que vol ser lliure com ho son els boigos que fan el que volen. Ella ho explica com un secret, no vol que ho sapiga ningú.
L'esquer que se li arrapa a la geniva és un amor amarg enganxat a ella i no vol marxar. Aquest amor li fa senyals però ella no hi està interesada en ell.
Ella no vol estar lligada a ningú diu que d'aquesta manera no es pot tenir llibertat. Ella no podria estar sotmesa a un matrimoni. En arribar la nit ella fugiria dels bandolers.
Ella és una dona que voldria anar sobre un cavall sense fens, lliure. I poder participar a la festa dels boigos, en definitiva fer el que vol.
L'amor la te atrapada i vol escapar i tenir llibertat, vol viure.
dimecres, 4 de juny del 2008
Antologia de poesies Bruixa de dol
BRUIXA DE DOL
*
La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.
Sota les pedres
l'escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.
L'escala fosca
del desig
no té barana.
*
BRIDA
A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Quin esquer se m'arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l'altra riba,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria
traginer de cançons
en cavall sense brida.
*
Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.
El vent de març juga a matar
i me la torna.
El meu cor l'entoma.
*
Amic, et citaré al cor d'una petxina.
Petit ocell, ajoca't en el pit de l'onada.
Dóna'm la llengua, amor. Dóna'm la sal.
I dóna'm també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s'enfila per l'herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l'alba.
*
Com un secret d'aigua verda
els teus dos ulls m'han mirat.
Ai, estrella marinera,
ai, adéu,
estrella de la mar.
La mar guarda un cor d'estrella
a l'avenc del teu mirar
Anna, Anna,
marinera
traginera de la mar.
L'arc del silenci tibat,
i, per sageta, l'estrella.
Ai, adéu,
marinera
Anna de la mar.
Com un secret d'aigua verda
els teus dos ulls m'han mirat.
*
VELLES CORRANDES PER A LA PEPA
A Pepa Llopis
Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com la neu de la muntanya
o la flor del cirerer.
Com l'espiga del terrer
que amb el sol fa la clucaina.
No hi hauria cisteller
que tan clara fes la palma,
veïna del meu carrer!
Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
que s'hi posa la rosada
que canta el gall matiner.
Rosa vera del roser
al redol de cada galta,
porugues, troben recer
cuques de llum sense casa,
veïna del meu carrer.
Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer.
Sense fanal ni alimara
faríeu llum al coster.
I si una ombra de nit ve
i en els vostres ulls s'hostatja,
la lluna farà el seu ple
al tombant de cada galta,
veïna del meu carrer.
Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com una casa enramada
amb brancades de llorer.
Amb brancades de llorer,
poliol fresc a l'entrada,
espígol sec al graner,
flor de saüc i herba sana,
veïna del meu carrer.
Quina cara feu més clara,
amiga del meu coster,
com la vela del veler
entre la pluja i l'onada.
Com la claror que s’amaga
en el vi bo del celler
i en vell cor del carrer
de Gènova on feu estada.
Veïna del meu carrer,
ai, quina cara més clara!
*
CANÇO DE FER CAMÍ
Per a la Marina
Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.
Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.
Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.
Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.
Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.
Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.
*
La nit em clava
el seu ullal
i el coll em sagna.
Sota les pedres
l'escorpit
balla que balla.
La pluja, lenta
fa camí
fins a la cambra.
L'escala fosca
del desig
no té barana.
*
BRIDA
A la fira dels Folls
jo hi aniria.
Vindria qui sap d’on
-i ningú no ho sabria-
amb els llavis oscats
de molta vida,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Quin esquer se m'arrapa
a la geniva?
Amor, estel amarg
a la deriva,
em fa senyals: jo vaig
per l'altra riba,
traginer de cançons
en cavall sense brida.
Cadenes són presons
i jo en fugia
pel call dels bandolers
a trenc de dia.
a la fira dels Folls
jo hi aniria
traginer de cançons
en cavall sense brida.
*
Vaig embarcar ja fa molt temps
una pilota de colors
en qui sap quin teulat.
El vent de març juga a matar
i me la torna.
El meu cor l'entoma.
*
Amic, et citaré al cor d'una petxina.
Petit ocell, ajoca't en el pit de l'onada.
Dóna'm la llengua, amor. Dóna'm la sal.
I dóna'm també
aquest dolç llangardaix que en duu follia
quan s'enfila per l'herba.
Ben a pleret, que ens hi atrapi l'alba.
*
Com un secret d'aigua verda
els teus dos ulls m'han mirat.
Ai, estrella marinera,
ai, adéu,
estrella de la mar.
La mar guarda un cor d'estrella
a l'avenc del teu mirar
Anna, Anna,
marinera
traginera de la mar.
L'arc del silenci tibat,
i, per sageta, l'estrella.
Ai, adéu,
marinera
Anna de la mar.
Com un secret d'aigua verda
els teus dos ulls m'han mirat.
*
VELLES CORRANDES PER A LA PEPA
A Pepa Llopis
Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com la neu de la muntanya
o la flor del cirerer.
Com l'espiga del terrer
que amb el sol fa la clucaina.
No hi hauria cisteller
que tan clara fes la palma,
veïna del meu carrer!
Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
que s'hi posa la rosada
que canta el gall matiner.
Rosa vera del roser
al redol de cada galta,
porugues, troben recer
cuques de llum sense casa,
veïna del meu carrer.
Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer.
Sense fanal ni alimara
faríeu llum al coster.
I si una ombra de nit ve
i en els vostres ulls s'hostatja,
la lluna farà el seu ple
al tombant de cada galta,
veïna del meu carrer.
Ai, quina cara més clara,
veïna del meu carrer,
com una casa enramada
amb brancades de llorer.
Amb brancades de llorer,
poliol fresc a l'entrada,
espígol sec al graner,
flor de saüc i herba sana,
veïna del meu carrer.
Quina cara feu més clara,
amiga del meu coster,
com la vela del veler
entre la pluja i l'onada.
Com la claror que s’amaga
en el vi bo del celler
i en vell cor del carrer
de Gènova on feu estada.
Veïna del meu carrer,
ai, quina cara més clara!
*
CANÇO DE FER CAMÍ
Per a la Marina
Vols venir a la meva barca?
-Hi ha violetes, a desdir!
anirem lluny sense recança
d'allò que haurem deixat aquí.
Anirem lluny sense recança
-i serem dues, serem tres.
Veniu, veniu, a la nostra barca,
les veles altes, el cel obert.
Hi haurà rems per a tots els braços
-i serem quatre, serem cinc!-
i els nostres ulls, estels esparsos,
oblidaran tots els confins.
Partim pel març amb la ventada,
i amb núvols de cor trasbalsat.
Sí, serem vint, serem quaranta,
amb la lluna per estendard.
Bruixes d'ahir, bruixes del dia,
ens trobarem a plena mar.
Arreu s'escamparà la vida
com una dansa vegetal.
Dins la pell de l’ona salada
serem cinc-centes, serem mil.
Perdrem el compte a la tombada.
Juntes farem nostra la nit.
dimarts, 3 de juny del 2008
PERFIL QUE ENS DONA L'ENTREVISTA
Qui sóc i per què escric
No puc pas resseguir a la menuda els anys que separen aquella antiga xiqueta de la dona que intenta respondre a la doble pregunta: "qui sóc, per què escric". Esquemàticament, algunes fites apareixen a la nota biogràfica del final d'aquesta publicació. D'un sol cop d'ull, em sedueix de veure, en el mirall dels meus versos, dels meus llibres, una serp i les seves mudes de pell: mudes que parlen i alhora resten mudes. La serp potser és com aquella que la meva mare em deia que hi havia dalt d'un sostremort: la seva intenció era d'evitar que m'hi enfilés per una escala de mà massa insegura. Jo pujava sigil·losament, fins que dos o tres travessers abans d'arribar al capdamunt, la veia, veia la serp com es despertava i, de l'esglai, arrencava a córrer fins a baix de tot. Per tornar-hi, un i altre cop, sense esmena. Temptació o repte, transgressió i mancança: l'escriptura. El sostremort de la serp era a la casa on vam anar a viure en deixar la masia, llavors del primer trasllat. Potser la primera metàfora.
------------------------------------
Com podem comprovar al mateix títol, qui sóc i per què escric, l'autora Maria Merçè Marçal fa una reflexió, ella mateixa es fa aquesta pregunta. Al text apareix una comparació entre una serp i ella. Aquest animal es caracteritza per la caiguda de la seva pell, durant la seva vida, la serp, es despren de diferents pells per adquirir d'altres. A ella li pasa el mateix respecte les seves obres, te diferents temàtiques i formes d'expressar-se per les quals va cambiant, va passan d'una etapa a una altre.
Potser és aquesta mateixa serp amb la qual la mare li feia agafar por quan era petita. Quan anava pujant les escales per arribar fins el sostremort ja la veia, se la imaginava, i marxava cap a baix tremolant de por.
L'autora mirant-se les seves obres pot comprovar que parla d'ella mateixa, dels seus sentiments i de la seva manera de veure la vida.
Cap al final l'autora dóna nom al que és per ella la literatura, temptació, repte, transgressió i mancança. Poder dir el que vols, proposarte reptes i poder arribar a ells i ser atrevit per dir tot el que penses i així reflectir-ho als llibres.
Ja al final del text apareix la conclusió d'aquest text el qual és una comparació que fa la Maria Merçè entre el que ella entén per escriure i la metàfora entre la mare i la serp.
dimecres, 21 de maig del 2008
BRUIXA DE DOL
Bruixa de dol és un poemari estructurat en vuit seccions, forma part de la trilogia de llibres que formarien part del que s'ha anomenat la seva primera etapa. Etapa de formació i consolidació, on comença a construir un univers que mantindrà amb algunes de les constants que anirà perfilant al llarg de la seva obra.
El llibre de Bruixa de dol és un recull de poemes, la majoria reivindicant el paper de la dona, feministes. Per a això utilitza dos símbols principals: la lluna i la bruixa.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
